EL VIAJE DE LA MUERTE, DE LUANG PRABANG A SAPA

El viatge de la mort, així li diuen... I no precisament perquè siga perillós... Sinó perquè és eternament llarg i un pot fer-se inclús vell pel camí!!! XD

En Luang Prabang hi havien moltes agències que ens oferien transport directe des de la Guesthouse fins a Dien Bien Phu (poble al nord de Vietnam en la frontera amb Laos) i des d'allà podríem agafar un bus a Sapa.

Si més no, totes ens demanaven entre 210.000 i 250.000kips per persona (els dos junts uns ) i tardava 12h. Davant d'això vam decidir anar fins a l'estació de bus i preguntar allà mateix una opció més barata.

Opció A: agafar un "bus" o "minivan" local fins al poble de Oudomxay (nord de Laos) unes 5-6h per 60.000kips per cap i d'allà agafar un altre bus local fins a Dien Bien Phu per 95.000kips per cap. Total: ens eixia 100.000kips (als que hauríem de restar 60.000kips de la Guesthouse en Oudomxay) més barat que l'opció B.

Opció B: i avorrida. Contractar la minivan en una agència directament a Dien Bien Phu i fer nit allà.

Clarament escollim la A. Havíem llegit que compartir transport amb els locals era una experiència que hi havia que viure! Doncs a ello' anem!!

Dia 30 de març, 8h del matí, agafem un tuc-tuc fins a l'estació de bus de Luang Prabang. El dia anterior havíem anat caminant per una ruta agradable creuant el pont de bambú, estava a menys de 4km però amb les motxilles és un poc engorrós.

Arribem a l'estació 1h abans tal i com ens havia dit el xic de la taquilla. Els seients no estan numerats i agafar lloc és important.

El miniautobús es veu bé, és d'eixos on es posen totes les maletes i motxilles dalt enganxades en cordes i tapades amb un plàstic. Tindrà unes 30 places igual no arriba, en un costat hi ha dos seients i a l'altre un. Com a primer instint seiem en els seients de 2, així anem junts. Però als pocs minuts, (hem arribat ben matí i encara hi ha prous llocs disponibles), decidim, bò, per a ser sincera, decidixc canviar a la fila de seients d'un en un i seure un davant de l'altre. Són moltes hores i així podem estirar les cames al passadís, crec que anirem més còmodes. Iván assenteix. Eeeeeeenc!!! Eeeeeeerrooooor!! Fiat sempre del primer instint....!!! Jo sempre dubtant...!! I ben còmodes que anàvem... (Ironia modo on)

A les 9h en punt arranca.

A les 9:15h comença a diluviar.

A les 9:20h xorreja una gotera del sostre.

A les 9:25h tinc la camisa per l'esquena empapada, una mala llet de mil dimonis i amb una servilleta vaig fent viatgets amunt i avall intentant i fracasant parar una miqueta la gotera... La cara d'alegria ja se m'ha borrat, però no tinc foto, sempre m'oblide de fer foto en eixoos moments, no em naix... 

El karma, el destí, l'instint... que poc desenvolupat el tinc senyor!!! L'única gotera de tot el minibus!!! Deveres!!! Els laosians em miren raro, com a... Qué més et dóna? Si solament és aigua... Fan alguns somriures, però als 5min ja han perdut tot l'interés i estan dormint.

La mala llet augmenta, igual que la pluja. Intente concentrar-me en el paisatge i amb la música. Iván, pobre, no s'apiada de mi, perquè amb la meua magnífica idea de canviar de seients, a ell li ha tocat anar en un que baix dels peus té un super bulto i ha d'anar amb els genolls amunt. A les 2h té les cames atrofiades i jo estic feta un remull!!

Però tranquils!! Que prompte pararíem a estisar les cames!! I vaja que si vam parar!! Una hora i tres quarts perquè havia punxat? Una roda!! I dic punxat? Perquè realment no sabem que va passar... van estar tooot el temps amb eines allà furgant, apreta tornillo', afluixa tornillo'!! Però ni van canviar roda ni res!!! Jo que sé! Coses laosianes!!

En fí, sort que en el descans de quasi 2h va parar de ploure i la gotera va desaparéixer... No podia ser tot roïn xe!! Jajajaja

Fem un trosset més i tornem a parar aquesta vegada per a dinar, 20min només em diu el conductor amb senyes... Dinem un arròs en un restaurant de carretera qur quasi engullim perquè estaven apunt de cumplir-se els 20'!! Peeeeeerò no! Encara vam tardar 1h i pico més en eixir perquè tenien que tornar a apretar-li els tornillos' a la roda... Ains!!! Quina experiència!!! XD

La qüestió es que tot el món estava tranquil, cap passatger estava alterat perquè arribava tard, tot el món s'ho prenia a risa cada vegada que el bus parava (en total 3 o 4 vegades no ho recorde bé) i nosaltres erem els únics que bufàvem! Aiiii quant ens queda per aprendre!!!! Tenim pressa? No! El algú ens espera? No! Tenim les cames atrofiades i l'esquena feta un caldo'?? Sí, això sí! Però res que no es puga recuperar amb un bon llit dur de guesthouse!! Jajajaja

Al dia següent tornem a l'estació per a agafar un altre miniautobús fins a Dien Bien Phu i aquesta vegada no cauríem en la mateixa trampa, ens fiaríem del primer instint i agafaríem dos bons seients, sense bultos baix i sense goteres dalt!!

I... Sorpresa!!!

El microbus s'ha convertit en un 'camió' de càrrega i descàrrega de melons!!! Jajajaja

I clar, quedaven unes 8 places només per passatgers. Bò, el que nosaltres entenem per places, que són els seients... Perquè allà van pujar com a mínim 20! Amb els seus respectius equipatges! Tot tirat a sobre dels melons, per baix dels seients i ells asseguts en terra o on es puga...

Jajajajaja!

Però mira, este no es va trencar, solament van parar un cop a apretar els tornillos', però res, 3/4 d'hora! I després la paradeta per dinar en un antro... ufff quin antro!! Quins wcs!! Per a qué!! XD

Tornem al minibus i mola, ens ofereixen postre!!! I l'acceptem amb molt de gust clar!!

Arribem a la frontera i passem el control de passaports sense problemes. Res de qua i res d'emplenar papers. Li diem al policia que estarem solament 15 dies i ens sellen la visa gratuïta. Res de pagar, res de corrupció, res de burocràcia... Qué fàcil!! Amb la de coses que es llegeixen.... I al final tot queda en una lectura...!

Arribem a Dien Bien Phu sans i salvs, nosaltres i els melons!! I una "avalancha" de vietnamites assalta el minibus abans de que puguem baixar per a oferir-nos autobusos a Sapa. Jo això no ho havia entés, i clar, la cara que se me queda quan veig a unes 20 persones obrint finestres i agafant-me pel braç, intentant entrar al minibus, inclús agafant melons!!! Oh my God!! En eixos moments em va passar pel cap de tot!! Inclús si els melons portaven droga!!! XD xalà de la vida!! L'únic que volien era vendre un bitllet de bus!!

Al final passem de les ofertes perquè Iván sí havia llegit que et venen coses que no són i enlloc de ser busos grans i còmodes són minibusos, i de Dien Bien Phu a Sapa són 12h i de minibus ja havíem tingut prou!!! Jajaja Així que anem a la taquilla i ens ofereixen un autobús sleeper (enlloc de seients són com llits) que ix a les 17:30h i arriba a Sapa a les 5h.

En eixe moment eren quasi les 15h estàvem cansats de bus, però mira, quan abans ho passarem millor i en Dien Bien Phu no hi ha massa per veure i solament tenim 15 dies així que, cap a Sapa que ens anem en dues hores després de dinar!

En l'sleeper bus no vam tindre molta millor sort... Com era d'esperar... XD El conductor que no parlava res de res d'anglès, ens va fer "seure" = gitar-nos, (en aquest super autobús sleeper no tenies l'opció d'anar assegut), darrere del tot, tot i que en els nostres bitllets hi havia el número de llit i estaven per davant i eren més amples, però no, no li va donar la gana entrar en rao i xillant i senyalant, quasi espentant ens va fer anar darrere. Total que on tots anaven 4 (2 a un costat, 1 a l'altre i un enmig al passillet, assegut o gitat quan hi havia lloc) Nosaltres anàvem darrere 5... Apretats com a sardines, clavant-nos els ferros i superposant els cossos els uns damunt dels altres, perquè literalment no cabíem. De fet jo 5 dies després d'això encara tinc un morat al cul que flipes! (I damunt m'ha picat un mosquit damunt del morat, una preciositat tinc el cul vamos!!).

I qué més dir-vos... Que durant les 12h de trajecte també va ploure moltíssim, que no vam poder dormir absolutament res, que també li va passar alguna cosa a les rodes i vam estar parats enmig de la muntanya 2h, que feien uns llamps i una trons que realment aterroritzaven, que la carretera era pitjor que la de l'Alcocó o la Robella, i que a pesar de tot vam arribar a Sapa, sense hotel reservat per internet, el bus ens va deixar enmig del res enlloc d'en l'estació i el diluvi era tal que vam acabar xops en menys de 10 segons!!!

Damunt feia fred, i nosaltres anàvem en pantaló curt i xancles!! Sort que hi havia un taxi per allà que es va apiadar de nosaltres quan ens va veure a la porta d'una guesthouse tancada donant cops!! I ens va portar a una Guesthouse que sí estava oberta...

Li paguem menys d'1€ a l'home i li agraïm que estiguera per allà en aquell moment!!

Això era ja dissabte 1 d'abril a les 5:45h de la matinada. Estem totalment KO!!! I el millor encara no havia passat. La vietnamita de la guesthouse, sobadíssima, no parlava reees d'anglés i no s'enterava de papa!! Jo solament volia duxar-me amb aigua calenta per llevar-me el fred de damunt i dormir... I ella discutint amb Iván per a enterar-se de quantes nits i a quin preu!! Al final es van entendre, una miqueta... (tot i que al dia següent vam haver de canviar de Guesthouse).

En fí, que aquesta és la cara B del viatge, que tot i ser dura, llarga, pesada i posar-nos els nervis a flor de pell, també ens agrada, també ens diverteix recordar-la i sobretot sobretot, ens fa aprendre molt posant-nos al límit!! Jajajajaja

Per molts viatges més amb melons, plutja i sí, inclús també amb cucaratxes he fet ja...!!! Però estos, si puc, m'agradaria estalviar-me'ls! Jijijiji