Deu fer ja més de dos anys que em vaig alçar un diumenge del llit plorant com una magdalena. Volia anar-me’n. Volia anar-me’n lluny i per molt de temps. Fer un viatge dels de veritat, dels que et canvien la vida, dels que cada dia és una experiència per recordar al llarg dels anys.
Quan parlem de viatges, mai tinc suficient, quan torne d’un ja estic pensant en el següent. Cada dia consulte ofertes i bitllets d’avió... On? On siga. La qüestió és viatjar. Intente fer tots els que puc, però clar, el temps i els diners són limitats. Tenia clar que volia més, i eixe diumenge la ràbia i la impotència em van envair.
Iván no estava, se n’havia anat amb la bici. De totes maneres ell no m’entenia. Vaig quedar amb un bon amic i li vaig parlar de totes les meues inquietuds, les meues necessitats, les meues pors i els meus somnis. Al cap i a la fi, tot es resumia en un: volia deixar la meua rutina i anar-me’n a conèixer el món. Si algú havia de posar els peus d’aquesta boja somniadora a terra, eixe era ell: el meu fidel banquer i conseller, d’opinió realista i objectiva. Però no, no ho va fer. Em va dir que era possible, per què no? Gràcies a la meua feina i a la d’Iván, els dos mestres, solament era qüestió d’organització, paciència i estalvi. Entre vermut i vermut vam fer comptes: estalviant cada mes “x”, sense deixar de viure, podria complir el meu somni en... 2.017. I encara tindria 30, tenia temps!!
Vaig tornar a casa decidida de compartir el meu somni amb Iván. Solament desitjava que m’entengués i que el volgués compartir amb mi. Però ell, amb els seus interessos amb comprar teles, consoles, jocs i la seua obsessió i control amb els diners i l’estalvi… Ui, no sé jo! Per a la meua sorpresa (es veu que vaig fer els números molt bé) li va parèixer una bona idea i em va dir que sí!
Després d’aquests quasi 3 anys he anat complint molts altres somnis viatgers, com intercanviar la nostra casa, viatjar sola amb ma mare, més escapades, en fi, mai és suficient quan es tracta de viatjar... Em reitere! A pesar de tot, l’objectiu de 2.017 estava ahí, present cada dia, no se m’oblidava i des d’agost de 2.015 que vam estrènyer el cinturó i ens vam posar a estalviar de debò, ja sense excepcions!
I llavors, el 7 de març de 2.016 vaig complir els meravellosos 30! Un atac d’histèria, una sobredosis de maduresa resolutiva o una ressaca del quinze, com es vulga veure, em van portar a fer la consulta i la compra. I es que per molta por que faça, és així de fàcil, un viatge de milers de kilòmetres comença amb un lleuger clic.
I ja està, Iván ens n’anem! I solament amb el bitllet d’anada!!!
La decisió està presa i ja no hi ha volta enrere. El 4 de gener de 2.017 posem rumb a la Índia, i des d’ahí… ¿Qui sap? La ruta la faran els nostres peus, sobre la marxa!
