SAPA

Després de la nostra gran arribada a Sapa, ens despertem sobre les 12h del migdia baix d'un cel blanc, encara emboirat i nuvolat però sense pluja. 

Iván continua pensant que tenim mala sort, jo crec que tenim molta sort però que ací les coses són aixina'. Que ens ho posen un peliu més difícil que als altres? Bé potser de vegades sí o potser solament siguen sensacions! Però quan una cosa és difícil i el repte és major la recompensa també és més gratificant, no? Doncs això ens va passar en Sapa.

Quin poble més bonic, no ens l'esperàvem per a res! Era com estar en Andorra o inclús en un poblet de Suïssa. 

Rodejat de muntanyes, de verd, amb un llac enmig, amb vaques i galls solts per ahí.

Vam provar els rollitos de primavera i el famós café vietnamita! Mmmmm que bòooo café que no és aigua per fi!!

Vam veure una escola prou semblant a les nostres no? En apariència, ací els xiquets i xiquetes ixen i entren quan volen!

I com no, l'estrella de la zona, les terrasses d'arròs!! No és ara la millor època per veure-les en el seu màxim esplendor, és en juny quan planten i en setembre quan estan més boniques de colors verds clars i grocs però bé, havíem de veure-ho igualment!!

Al dia següent volíem fer un trekking per lliure d'un dia (unes 5h-6h) però bé com ho diríem... Iván diria "mala suerte" i jo dic que simplement va ploure, no podem estar 6 mesos i que no ploga cap dia! Alguna cosa ens ha de fastidiar està clar!! Jajajaja

Després d'estar tot el matí en una cafeteria amb wifi, a les 11h va parar de ploure i realment haguerem pogut fer el treking si no haguerem pillat un bus per a Hanoi a les 16h.

Així que vam decidir fer un trosset curtet per a apropar-nos a les terrasses i tornar. 

Tot i que no vam arribar als poblats d'ètnia H-mong, per allà pel començament del treking vaig conéixer a dues xiques d'allà, bò, eren de poblats diferents perquè el seu barret o mocador era diferent, així m'ho van explicar.

Elles solament volien guanyar-se la vida, fer-nos de guia en el treking (i com no teníem temps van desistir) o vendre'ns alguna artesania. Però xarraven anglés i vam estar una estona parlant, elles em preguntaven per la meua vida, l'edat, el nombre de fills (molt important per a elles que als nostres 31 ja en tenen 3 o 4), el nombre de germans, a que ens dediquem i a la vegada van explicant-me d'elles mateixa.

Jo estic gaudint molt de la conversa, per fí trobe en Vietnam algú que parla una miqueta d'anglés i podem averiguar alguna cosa sobre la vida allà. Però Iván es va posar una miqueta nerviós perquè em deia que solament volien vendre! Ya te están comiendo la cabeza!!

I jo volia donar-lis diners, clar que sí, 100.000vnd (dons vietnamites), 50.000vnd a cadascuna, al canvi 2€... Ja veus... Iván em va passar la cartera un poc resignat: haz lo que quieras! I elles em van oferir que agafés el que volgués de la cistella, em van insistir, d'una vaig triar un monederet i de l'altra 4 pulseretes de fil. I una que era de color negre i vermella, la més masculina, va dir: esta per a ell. Quan vaig quidrar a Iván, ella, que es deia Pla, li va posar la pulsera a la munyequeta i Iván no va poder evitar fer un somriure i dir-li: thank you!

Crec que ha sigut la primera vegada que ens hem enfadat en tot el viatge. Maleït egoisme, maleït consumisme que s'apodera de nosaltres i ens transforma!!! 

En fí, tranquils que l'enfadamenta no va durar més de 2 o 3 hores i d'això, també s'aprén! Jajajaja XD  Quin careto de pomes agres que portava! XD XD 

Però desprs se m'en passa! O es nota la cara de falsa per a la pose??? Jajajaja

A les 16h agafàvem l'sleeper bus i ens diguera el que ens diguera el conductor teníem clar que aquesta vegada no acceptaríem que ens canviara de lloc "obligatòriament" darrere del tot... No va fer falta, aquest bus a més a més era diferent, tenia 3 llits/seients per filera i no estaven apretats, jo anava a la finestra (mala elecció) i Iván enmig. A l'hora de camí vaig veure la primera de moltes més mini cucaratxes per la repiseta de la finestra....

Allà estàs gitat, aficonat en un caixó els peus i sense poder menejar-te massa... No em va quedar un altre remei que anar matant-les esclafant-les amb la manta. Anava llegint i els ulls anaven del llibre a la finestra del llibre a la finestra. En fí... No va ser un viatge molt còmode la veritat, jajajaja però en 6h estàvem en Hanoi!