UNA CONVERSA AMB LES MEUES PORS

Tinc por. Sí. A mogolló de coses, de fet. Em considere una persona poregosa.


Tinc por a les “cucaraxes”, no m’agraden els insectes i no simpatitze tampoc amb la resta d’animals. I a què vas? Això està ple d’insectes, brutícia i animals…

Ja… I??? A la gran majoria d’ells puc xapar-los…

Sóc una “quejica” amb el llindar del dolor prou baix, em fa mal un dit i em queixe, pense que tinc o tindré alguna cosa perillosa, no arribe a anar al metge, però sí pregunte al meu entorn de confiança del sector sanitari.

I allà? A qui li preguntaràs quan t’agafe el mal de dit, de braç, d’esquena, de genoll, etc. etc.??

I??? Per a què està el whatsapp?? Emprenyes una miqueta i au! 

Amb al·lèrgia a les picadures i convençuda de que em tastaran totes i cadascuna de les espècies de la zona, contraient tot tipus de malalties raríssimes o inclús alguna incurable!

Que ací no em piquen?? Em rebenten!!! I si els d’allí xuplen la grassa enlloc de la sang??? Haurà que provar-ho no??? 

Tinc por de tornar a casa soles, sempre cride per telèfon i si no me l’agafen trac la meua vena artística i simule una súper conversa totalment falsa per a distreure a possibles atracadors… Jo i les meues pel·lícules… Dubte de qualsevol persona pel carrer, per molt mudat que vaja, la desconfiança és el primer pensament que em ve al cap. I allà què faràs??? Si tots seran desconeguts!!!

I??? Passaré por, però faré servir el sentit comú… no? Igual fins i tot parle i conec a alguna d’eixes persones que tanta desconfiança em generen… 

Tinc por de perdre’m, de no saber fer-me entendre, la barrera lingüística de vegades és un problema, i més sense dominar l’anglès…

I??? Sobrevius!!! Xapurrege la llengua dels britànics com per a no morir de fam i saber agafar un transport. T’imagines que millore i perfeccione el meu anglès gràcies a estes situacions de posar-me al límit?


Tinc por de cansar-me, de la companyia, de tantes hores, tants dies i tants mesos de viatge fora de la nostra rutina i zona de confort. T’has preparat bé??? M’emportaré lectures, ocupacions, i em mentalitzaré per als llargs moments de silenci, estaré predisposada a conèixer i xarrar amb altres persones, compartir les meues pors i els meus pensaments. I si em canse??? Aguante, medite, respire fort, pense en els meus motius i en si ha valgut la pena, si he arribat a complir els meus objectius. I si no puc més i arriba el final, doncs cap a casa, que m’espera molta gent.


Tinc por inclús de pujar en avió, cada vegada que s’enlaira i aterra, sempre pense que pot passar alguna cosa, que qui em manava a mi! Por, suor, tremolors… Però sempre passa, aterra en destí, i sempre ha valgut la pena. Per què ara no? Busos on roben equipatges, trens lents, bruts i aglomerats (ui! Les aglomeracions, se m’oblidava!! Tampoc m’agraden gens ni mica, em provoquen inseguretat i malestar), avions o les cames. Tot arriba…


Ui doncs! Sí que tinc pors sí!! Més de les que creus quan et poses a pensar i a escriure, però saps que et dic???

I????????????? Que me’n vaig igual, ho tinc més clar que l’aigua, i les ganes i la il·lusió poden molt més que totes les pors juntes!! I la falta que tinc de llevar-me’n unes quantes de davant…!!! Al cap i a la fi, com diuen els savis, això són tot tonteries!!!

ELS MOTIUS

I per què von aneu? Tant temps? Una excedència? Quin morro! Quina enveja feu! I els demés ací a patir! Allí a menjar bitxos! Tu saps que allà està ple de rates i “cucaratxes”? Això és molt dur eh, estàs segura? És possible que no aguantes! M’alegre molt, això són anècdotes per a explicar als teus néts!

Aquestes són unes quantes de les respostes que hem anat rebent quan expliquem el nostre objectiu de 2.017.

Els pares s’alegren, a la vegada que es preocupen i intenten ficar-nos pors (més de les que ja tenim…), els amics ens admiren i ens envegen, a la vegada que intenten aconsellar-nos o apuntar-se uns dies amb nosaltres i compartir el nostre somni.

Però, ¿per què? ¿Per què vull fer això? I ara parle en individual perquè Iván encara està en procés de buscar i trobar els seus motius. Jo estic convençuda de que els té, encara que la seua primera sensació siga la de seguir-me a mi i complaure el meu gran somni.

Són moltes les raons per les que una persona pren aquesta decisió, trobareu mil i un exemples per internet. Però jo vos explicaré les meues.

• Ser viatger i no turista. La vida és una successió de moments i depèn de tú com els visques. El vídeo promocional de Perú. 3 minuts que em van fer perdre el cap. Per no parlar del vídeo que vaig veure, anys després ja, de “El síndrome del viajero”. Solament en aquest vídeo teniu ja quasi la meitat dels meus motius... 

• Superar pors. Sí, tinc por a les “cucaratxes”, i a que em roben, i a que m’estafen, i a perdre’m, i a que no m’entenguen, etc. I què? A això vaig, a superar-los, a relativitzar, a posar-me a prova i saber que sóc capaç de controlar-los. 

• Conèixer altres maneres de viure. Estic convençuda de que la felicitat no ens l’aporten els bens materials. Hi ha moltes persones en el món que no tenen ni la meitat del que tenim nosaltres i és probable que siguen felices igual o més que nosaltres, els privilegiats! 

• Veure amb els meus propis ulls els paisatges, monuments i meravelles d’altres països i cultures. 

• Conèixer persones. Persones amb una perspectiva diferent a la nostra, amb una altra manera de veure i viure la vida. 

• Posar-me a prova. Vull comprovar si sóc capaç de viure amb el pes d’una motxilla de 45litres, amb tan sols 5 mudes, dutxar-me cada “x” dies, menjar el que hi haja i dormir on puga durant mesos. Seran necessàries doncs tantes coses com les que ens fan creure? 

• Carregar-me d’experiències. Vull perdre’m, fer activitats que ací segurament mai faria, bussejar, pujar muntanyes, entrar a la selva, caminar sense parar, etc. Que tot el patiment siga una experiència inoblidable i una grata recompensa. 

• Oblidar-me de la rutina, del temps i les obligacions. Com serà viure la vida sense anar a treballar? Vull que la meua major preocupació siga buscar on vaig a dormir eixa nit, en quina andana dec agafar l’autobús, mirar que menge per a estalviar o quina ruta em valdrà més la pena. 

• L’admiració que sent per altres persones que ho han fet. Des de que en 2.010 vam fer el nostre primer viatge sols a Suïssa, losviajeros.com van ser la meua gran Font d’inspiració. Em vaig enganxar a llegir diaris de viatge i així vaig conèixer als millors bloggers d’aquest camp; gent que havia aconseguit fer el seu somni realitat i viure d’una manera que els feia molt més feliços. Si ells podien, jo també. 

• Aprendre anglès. Xapurrejar per a viure puc, però tindre converses amb la gent de tot el món…? Espere poder millorar i fer-ho! 

I podria seguir, però amb 10 raons ja va bé ja!

A alguns potser vos he convençut, a altres no, ni ho pretenc. Solament es tracta de fer-me entendre i explicar els meus motius. Com diuen els savis, cadascú busca la felicitat a la seua manera i ninguna és millor que una altra, cadascú que trobe el seu camí i que el segueixca fins al final.

LA DECISIÓ

Deu fer ja més de dos anys que em vaig alçar un diumenge del llit plorant com una magdalena. Volia anar-me’n. Volia anar-me’n lluny i per molt de temps. Fer un viatge dels de veritat, dels que et canvien la vida, dels que cada dia és una experiència per recordar al llarg dels anys. 

Quan parlem de viatges, mai tinc suficient, quan torne d’un ja estic pensant en el següent. Cada dia consulte ofertes i bitllets d’avió... On? On siga. La qüestió és viatjar. Intente fer tots els que puc, però clar, el temps i els diners són limitats. Tenia clar que volia més, i eixe diumenge la ràbia i la impotència em van envair.

Iván no estava, se n’havia anat amb la bici. De totes maneres ell no m’entenia. Vaig quedar amb un bon amic i li vaig parlar de totes les meues inquietuds, les meues necessitats, les meues pors i els meus somnis. Al cap i a la fi, tot es resumia en un: volia deixar la meua rutina i anar-me’n a conèixer el món. Si algú havia de posar els peus d’aquesta boja somniadora a terra, eixe era ell: el meu fidel banquer i conseller, d’opinió realista i objectiva. Però no, no ho va fer. Em va dir que era possible, per què no? Gràcies a la meua feina i a la d’Iván, els dos mestres, solament era qüestió d’organització, paciència i estalvi. Entre vermut i vermut vam fer comptes: estalviant cada mes “x”, sense deixar de viure, podria complir el meu somni en... 2.017. I encara tindria 30, tenia temps!!

Vaig tornar a casa decidida de compartir el meu somni amb Iván. Solament desitjava que m’entengués i que el volgués compartir amb mi. Però ell, amb els seus interessos amb comprar teles, consoles, jocs i la seua obsessió i control amb els diners i l’estalvi… Ui, no sé jo! Per a la meua sorpresa (es veu que vaig fer els números molt bé) li va parèixer una bona idea i em va dir que sí!

Després d’aquests quasi 3 anys he anat complint molts altres somnis viatgers, com intercanviar la nostra casa, viatjar sola amb ma mare, més escapades, en fi, mai és suficient quan es tracta de viatjar... Em reitere! A pesar de tot, l’objectiu de 2.017 estava ahí, present cada dia, no se m’oblidava i des d’agost de 2.015 que vam estrènyer el cinturó i ens vam posar a estalviar de debò, ja sense excepcions!

I llavors, el 7 de març de 2.016 vaig complir els meravellosos 30! Un atac d’histèria, una sobredosis de maduresa resolutiva o una ressaca del quinze, com es vulga veure, em van portar a fer la consulta i la compra. I es que per molta por que faça, és així de fàcil, un viatge de milers de kilòmetres comença amb un lleuger clic.

   

I ja està, Iván ens n’anem! I solament amb el bitllet d’anada!!!

La decisió està presa i ja no hi ha volta enrere. El 4 de gener de 2.017 posem rumb a la Índia, i des d’ahí… ¿Qui sap? La ruta la faran els nostres peus, sobre la marxa!