YANGON, UN DIA EN DALA

Buscant què fer en Yangon a més de caminar i alucinar amb la vida dels seus carrers vam trobar l'opció de creuar el riu amb el transbordador ferri i visitar el poble de Dala. Vam llegir que es tractava d'un poble de pescadors amb cases molt húmils fetes de bambú, bastant diferent de la ciutat.

Agafem el ferri, però no som els únics!!! Jajajaja està ple de birmans que es mouen d'un lloc a l'altre del riu per vendre bàsicament!

Només arribar a Dala ja notem el "ambientillo" tot ple de rickshaws i motos taxi esperant al moll. Ai les motos!! Nosaltres ja no ens enrecordàvem d'elles! En Yangon estan prohibides, diuen que perquè un antic militar va tenir un accident i aleshores les va prohibir... Qui ho sap! Però escolta, hem de dir que per al vianant asiàtic i més per al guiri occidental, és tot un luxe en seguretat vial poder caminar per una gran ciutat sense motos!! Clar, per això ens ha degut semblar tan tranquil.leta Yangon!! Jajaja

No sabíem ben bé el que s'havia de veure per ací, però entre tots els conductors de rickshaws intentant captivar als 10 turistes que hauríem en tot el ferri, entenem a un que parla en anglès i ens diu que tot està força lluny, que ens convé agafar un! Clar, com no!! Però la veritat que no apetia massa caminar amb la solana i sense destí. I tot i que el meu cul no cap en la cadireta de fusta del rickshaw i va de gairó, acabem negociant un preu de 4.000ky l'hora i anem amb el nostre conductor (el nom ja no el recorde, :( són complicats els noms birmans i no sóc mai lo suficient espavilada d'apuntar-ho al moment...) a visitar diferents llocs.

Ell és el nostre conductor i acompanyant que a més ens fa de guia amb el seu anglès prou entenedor. Té 29 anys, està casat, té 3 fills i s'extranya quan ens pregunta la nostra edad i li diem que no tenim fills. Ens fa unes quantes bromes sobre quedar-nos amb els seus fills i saber lo' que és la diversió!! Jajajaja

Primer anem a visitar una pagoda, semblant a la Shwedagon de Yangon. Però ell ens insisteix en que són imitacions, per això podem entrar amb pantaló curt. No entenem açò massa bé, a qué es refereix amb imitació? Amb que no és or de deveres?? No sé!

Ací podeu veure la GRAN diferència entre l'estatura i constitució mitjana d'un birmà i una valenciana polida que dirien les iaies...  pareixc una geganta!!! Ara imagineu-vos a l'home, pedalejant en xancles, una bici de ferro del 1900 com a mínim i carregant amb la bèstia i mitja d'occidentalets, de 10h a 13h i a 37º. No os digo más!!!

Necessita fer vàries parades i ens explica vàries coses supose que per descansar les cames i també perquè realment els agrada compartir i fer conèixer la seua cultura!! Ens parla del busisme, de que realment compten 8 dies de la setmana, el dimecres el divideixen en dos, dimecres matí i dimecres vesprada.

També visitem un monestir amb un buda gegant.

I ens parla de la importància de les donacions als monestirs. Viuen d'això i de moment són l'únic centre de cultura i ensenyament gratuït del país ja que les escoles són de pagament.

Li diem que ell parla molt bé anglés i li preguntem si ell va anar a l'escola. Llavors ens explica que va perdre al seu pare en el tsunami  de 2007 i un monestir el va acollir i va tenir l'oportunitat d'aprendre. Jo em quede impressionada. Ha dicho tsunami? Sí, eso ha dicho. En eixe moment es quedes, clar es que va passar deveres! No és solament una pel.lícula, no és solament una cosa que saps i que et fa poreta o penses quan estàs en les illes de Tailàndia i veus els cartells. A este xic el va deixar sense pare. No sé com explicar-ho. Saps que van morir més de 200.000 persones perquè ho has llegit i vist a la tv moltes vegades, però estar tan a prop d'una història real, no sé, és impactant.

Pel monestir volten dos xiquets moníssims, soletes, jugant i ens segueixen per dir-nos adéu.

El nostre conductor ens explica que són xiquets de Bamboo Village, que és un poblat que va ser totalment arrassat pel tsunami que va arrassar el sur de Birmània en 2009 i que venen al monestir a menjar una vegada al dia.

En el rickshaw Iván i jo anem comentant que no estem preparats per escoltar tantes crueltats de la vida. És més fàcil viure sense enfrontar-se.

Llavors Iván em diu: me gustan mucho estos países pero no puedo ver tanta pobreza, no me gusta sentirme rico, me siento muy mal, ver tantos niños pobres, sus miradas, la miseria. Prefería sentirme pobre en Singapur. 

Yo prefiero sentirme así, triste, compasiva, será mentira pero me hace sentir mejor persona. Cuando me sentía pobre en Singapur solo pensaba en poder tener más para comer donde quisiera, tener la ropa tan mona que llevaban tod@s, vivir en un apartamento con piscina y gimnasio y tener más dinero para viajar más. Ahora me siento triste y rica, lo que quiero es compartir lo que tengo, ayudar como pueda. Me siento miserable por no poder dar más que un mísero saco de arroz de 50kg. Pero creo que nos hace bien.

El ying i el yang, la cara A i la cara B, el ric i el pobre, dalt i baix, la barreja de sentiments, açò és una muntanya rusa. L'anel.lat equilibri, ni una cosa ni l'altra, o les dues a la vegada. No ho sé. Però m'està agradant veure-ho i viure-ho, tinc la sensació que em fa tocar de peus a terra. Ja tornaré a volar i a sentir que sóc pobra i que vull més, ho sé, però de tant en tant, tocar de peus a terra està bé. Sóc la dona més rica del món, no sé per quants dies, però hui ho sóc.

Ixim del monestir per a apropar-nos a la zona de pescadors.

Les cases són més que humils (i encara no hem arribat a Bamboo Village... no veig el moment...)

I mentre Iván parlava amb el guia jo vaig estar jugant una bona estona amb uns xiquets que em vaig trobar.

Vam estar més de 10 minuts jugant a xocar la mà i jo cada vegada els ho posava més alta i ells més saltaven i es pixaven de riure!!! També els encantava veure's en la càmara les fotos que els havia fet, es reien en grande quan es reconeixien. Vaig riure i gaudir molt però m'en vaig anar amb el cor apretat en un puny. Els xiquets ens van seguir amb el rickshaw en marxa tot el que van aguantar les seues cames corrent! I tota l'estona rient!!

Vam arribar a Bamboo Village, el poblat arrassat pel tsunami, i ací les condicions de vida eren encara pitjors.

El problema greu no el tenen en la vivenda sinó en que van perdre la seua identitat i això els posa les coses molt difícils per poder progressar. Com és possible això??? Perquè el govern no fa res o no pot fer res??? Jo no ho entenc.

A pesar de tot, troben moments per jugar i se'ls veu més feliços que a molts de nosaltres quan perd el barça o anem un dilluns a treballar!!

Han sigut 3h de la nostra vida donant voltes per aquest poblet, però crec que no l'oblidarem mai. Que llocs així ens fan pensar molt i encara que no siga còmode ens agrada.

Després de tot la tristesa, ràbia, pena, injustícia i desconsol que puguem haver sentit, ens n'anem de Dala amb un gran somriure perquè en Myanmar és impossible fer-ho d'una altra manera!